CATALUNYA TRIOMFANT 2026 Foscor, Vrademargk, Angoixa, Falç De Fetillera, Amargor, Thanatopraxy | Sala Paral·lel 62 (Barcelona) | 11 Setembre 2026
Una Crònica d’Oleh Dovhal
Poc abans de la primera edició de Catalunya Triomfant, un dels seus organitzadors, Pau Navarra, va descartar de pla la possibilitat de fer-ne una segona edició. Ho justificava pel risc que, amb el temps, l’esdeveniment perdés aquella aura de cita única, gairebé mítica, i acabés reduït a un festival local més. Però, si llegiu aquesta crònica, és perquè els plans van canviar. L’èxit aclaparador de la primera edició va fer que les entrades early bird per al 2026 van sortir a la venda i van volar només dues setmanes després. Per molt esgotadors que puguin ser els concerts grans -no només mentalment, sinó també per a l’esquena-, sis grups en català en un mateix cartell és una oferta impossible de rebutjar.
Tot i això, posem els peus a terra: els dubtes dels organitzadors tenien certa lògica. “Important”, “magnífic” o “simbòlic” no és pas el mateix que “únic”. Quan parlem de tanta gent, al final mana l’estadística, i que Déu us guardi de confiar en l’entusiasme del “metal·ler mitjà”. Amb tot, la sala estava gairebé de gom a gom, menys amb el primer i l’últim grup, cosa que ja sembla una trista tradició.
Aquesta edició va resultar més variada que la primera, tant estilísticament com visualment: folk-stoner místic (Falç de Fetillera) i grindcore demolidor (Thanatopraxy), dues varietats de death metal (la tradicional d’Angoixa i l’avantguardista de Vrademargk), dues varietats de black metal (la crua d’Amargor i la progressiva de Foscor), ballarines elegants, carnissers ensangonats, senyors mudats i un guerrer solitari de les tenebres i la foscúria… Què no vam veure aquella nit! Una altra particularitat va ser l’abundància de col·laboracions: quatre dels sis grups van convidar algun músic a participar en directe en una o dues cançons. Em va semblar que enguany l’ambient entre els músics era més espontani i que afrontaven un públic enorme amb més confiança. També parlaven amb més llibertat de política, i “puta Espanya” sortia de l’escenari amb la mateixa naturalitat que “gràcies” o “bona nit”.
Un dels canvis que cridaven l’atenció era que la meitat dels grups (Thanatopraxy, Foscor i Vrademargk) tenien peces en anglès a les seves discografies. Per no trencar la coherència conceptual -o, si voleu, ritual- del festival, ja s’havia anunciat que només s’hi interpretarien cançons en català.
Aquell matí vaig repassar una mica la música del concert i, al migdia, vaig sortir de Reus cap a Barcelona en tren. Des de la Diada passada, la ciutat, diguem-ho clar, no havia pas millorat. Es veien estelades entre la gent i a l’entrada d’alguns locals -fins i tot a les Rambles-, i també molta policia. Però, en general, la ciutat feia el mateix aspecte de sempre. És clar que hi havia actes de la Diada, però jo no els vaig buscar expressament. La capital catalana ha estat lliurada al negoci turístic, als aprofitats de tota mena i als migrants per als quals Catalunya és simplement una “región”. Quan els “seasoned travelers” venen a Barcelona buscant autenticitat i es troben amb tot aquest merder turístic, molts ni tan sols s’adonen del que hi ha al darrere. El 2017 Catalunya va estar en boca de tothom, però avui els grans temes duren poc.
Després d’un parell de birres a prop del Paral·lel 62, on tornava a celebrar-se el festival, vaig anar cap al recinte. Els primers coneguts que em vaig trobar pel camí van ser els Danis, carregats d’exemplars d'”Història i poder del mètal català” per al seu estand.
S’ha de reconèixer a Blood Fire Death i Hello Cleveland que el concert va començar a les 17:30 clavades i que tot va anar com un rellotge, seguint l’horari – una cosa que es troba a faltar als bolos locals per a quatre gats, per moltes coses bones que tinguin.
Els primers a pujar a l’escenari van ser Thanatopraxy, un trio de goregrind de Berga. El grup havia cuidat molt la imatge escènica de patòlegs, i el bateria es va ruixar generosament amb un líquid que semblava sang. Va ser un cas curiós -però no l’únic aquella nit!- en què el bateria també feia de vocalista. A més de les seves habilitats vocals, també va demostrar que se sabia guanyar el públic – per sort, el goregrind deixa bastant marge per a la conya.
A l’actuació de Thanatopraxy vam veure la primera col·laboració de la nit: Judit Pons (la Germana Rona), de Cultum Mortis, s’hi va afegir per interpretar “Hereus”, de Kitsch. Així que no m’havia de sorprendre -però em va sorprendre igualment- trobar-me el Pare Qvàntic en persona a primera fila. I allà mateix vaig tenir l’honor de rebre la seva benedicció.
Durant la pausa, pels altaveus va sonar Litúrgia. No és per dir res, però aquesta banda en català sona d’allò més bé al Paral·lel 62.
Després va arribar la part del programa que més esperava: Amargor, el projecte en solitari de Manel Woodcutter, conegut sobretot per Syberia i Sotabosc. Ara que els tòpics del “trve black metal” sovint es miren amb ironia, Manel no se’n distancia gens. Al contrari, porta fins a l’extrem la filosofia DIY i l’estètica lo-fi en els seus nombrosos projectes de black metal, amb Amargor al centre. Edicions en disquet, portades marcades amb sang, cassets amb retalls d’un recull de pregàries – hi ha de tot per al col·leccionista d’artefactes musicals. Però el més important és que darrere de tot això hi ha música realment bona i ben pensada: black metal cru i atonal, d’estructura complexa, en la línia de Xasthur i dels australians Moon.
En menys d’un any i mig d’activitat en directe, aquest projecte, íntegrament en català, ja havia fet uns quants concerts a l’estranger. Fins i tot a l’escenari, l’esperit underground es porta fins a l’extrem: res de formació en directe, només un sol membre, i no pas amb una guitarra, com seria d’esperar, sinó darrere de la bateria.
Per una cançó, la solitud de Manel es va interrompre amb l’aparició d’un vocalista convidat. Sota una bona dosi de corpsepaint, s’hi amagava David, també conegut com Trencalòs i Sanguinous Moth, company de Manel en projectes com Sotabosc, Eclipsed Moon Apparitions, Alliberant, Ûlairi, Nocturnal Tyrant i Vampyric Winter.
Quan hi havia ocasió de recuperar l’alè, Manel aprofitava per posar amb gestos dignes de les portades clàssiques dels 90 (fa gràcia que els blackmetal·lers, igual que les estrelles del pop, també tinguin debilitat per sortir a la portada). Hi havia simbolisme pertot arreu: el gest dels quatre dits (deu representar la senyera), una taula amb ossos i espelmes, la Bandera Negra Catalana (la lluita sense treva!) i, al final de l’actuació, una sortida amb una campaneta cap al públic.
El tercer grup va ser Falç de Fetillera, que havia publicat els seus dos discos amb el nom anterior, Falç de Metzinera, i així és com encara apareixia a les meves playlists. No les havia vist mai en directe ni m’havia interessat gaire per la seva història; només sabia que era una formació femenina. Va resultar que, musicalment, són el mateix duet que a Zharzha: Marta Moreno, multiinstrumentista, i Iván Ruiz a la bateria, acompanyats per un bon grup de cinc ballarines.
Falç de Fetillera toquen una barreja de neofolk i stoner doom metal, amb un clar predomini del primer, però a mi em van fer pensar sobretot en The Prodigy, on tothom es fixa en els ballarins mentre el músic principal queda en segon pla. Les formacions minimalistes en directe sempre m’han fascinat: des de duets com Udol i Urgila fins a llops solitaris com Amargor. Marta tocava el baix, la flauta i el pandero, i també cantava i recitava poesia. Falç de Fetillera van continuar la cadena de col·laboracions, i Fiar, vocalista de Foscor, es va afegir breument al grup.
La vetllada arribava a l’equador quan va aparèixer la banda més canyera de la nit: els barcelonins Angoixa. Al principi havia estat un projecte en solitari de Robert Garcia, i el pas a formar una banda completa entre el primer i el segon LPs clarament li va anar bé. El seu death metal de la vella escola, en la millor tradició sueca de Bloodbath i els primers Entombed, va sacsejar de valent la sala, amb dues guitarres de set cordes que li donaven tot el pes necessari. Enguany Angoixa han publicat el seu quart àlbum, demostrant que el grup no passa per cap crisi creativa ni cap canvi de rumb i que està disposat a donar als fans exactament allò que n’esperen.
Per a alguns assistents, tanta canya va ser massa i els va despertar els dimonis -o, més ben dit, els porcs-: dues vegades van llançar cervesa cap a l’escenari per damunt dels caps de la gent i després també hi van tirar els gots.
Va sonar una intro melangiosa amb violí: havia arribat el torn dels caps de cartell, els barcelonins Foscor, que van oferir el repertori més llarg de la nit. No soc gaire fan del grup, però es notava que el públic tenia moltes ganes de veure’ls. Foscor han seguit un camí bastant semblant al de Vidres a la Sang: al principi feien un black metal força normal i, amb els anys, es van tallar els cabells, es van posar roba prou decent per anar a reunions de pares i van començar a fer una música més “adulta”: complexa, progressiva i, de tant en tant, lírica. A la setlist hi havia cançons de tots sis LPs, però sobretot del segon i el tercer, de quan el grup encara no havia, diguem-ne, madurat tant. D’aquella mateixa època és “Searching a Seal of Pain”, que per a aquest concert es va traduir al català i es va convertir en “Un lloc bell”.
Durant un parell de cançons, el fill del guitarrista Falke es va afegir al grup i va tocar el baix, mentre Fiar feia només de vocalista. En general, l’ambient va tenir un punt sentimental, i Foscor van dedicar l’actuació a la memòria de la violinista Núria Luis, que havia tocat amb molts grups de metall i ens ha deixat aquest juny.
Finalment, va arribar el torn de l’últim grup, Vrademargk. Només sortir, el vocalista Jordi va col·locar una kufia a la bateria, en un gest prou eloqüent per si sol. Com Angoixa, els egarencs també han publicat enguany el quart LP, continuant amb el seu death metal melòdic i tècnic. Als dos últims àlbums han passat al català i també a l’estudi Farm of Sounds d’Eloi Boucherie, cosa que els ha donat aquell so tan dinàmic i característic.
Cap al final del concert ja estava massa esgotat per gaudir del tot de l’actuació de Vrademargk. A més, la guitarra gairebé no se sentia perquè el baix estava massa fort, i encara hi havia tanta intro, outro i interludi acústic que em trencava constantment el rotllo: som aquí per escoltar death metal o una banda sonora? Tot i això, sempre fa goig veure tocar músics experimentats, i Vrademargk s’hi van deixar la pell.
Quan es va acabar l’última cançó, ningú semblava tenir gaire pressa per marxar. Algú va començar a cridar “Visca Catalunya! Visca Catalunya!”, la consigna es va anar escampant per tota la sala i, naturalment, va donar pas a un crit unànime, contundent i retronant de “Puta Espanya!”. I això encara era només l’escalfament: la cirereta del pastís va ser cantar “Els Segadors” tots junts. Jo només havia cantat l’himne de Catalunya un cop abans, en un partit de futbol entre la selecció catalana i Costa Rica, i aquella nit, com aleshores, Catalunya tornava a ser triomfant.
Després d’aquesta improvisació popular em vaig trobar els reusencs de CastellHell, que, com l’any passat, no perdien el temps fent córrer la bona nova del seu festival. Mentrestant, la gresca s’allargava i el personal de la sala intentava convèncer els que encara hi quedaven que anessin sortint.
No aconseguia agafar el son a l’hotel, així que vaig decidir anar d’hora cap a l’estació. A les sis del matí vaig tenir la brillant idea de sortir a les Rambles, on encara continuava l’apocalipsi zombi nocturna. Sembla que la reconquesta catalana arribarà aquí en últim lloc, i a tot això li caldrà una bona passada d’hipoclorit de calci.
Pel que fa a futures edicions de Catalunya Triomfant, els organitzadors tenen on triar: encara queden molts bons grups en català que no hi han tocat, i en continuen sortint com bolets. Per exemple, he sentit elogis del debut de Sotabosc, publicat enguany, fins i tot de gent que mai hauria dit que escoltava black metal. Això, sumat a la bona entrada de públic, dona motius per pensar que encara veurem més d’una edició del festival. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris