CATALUNYA TRIOMFANT Assot, Siroll!, Bocc, Udol, Vidres a la sang, Ósserp | Sala Paral·lel 62 (Barcelona) | 11 Setembre 2025

Aquí totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

Si llegiu aquestes línies el 2025, segurament ja sabeu què ha passat. Però per a les generacions futures, les generacions de la Catalunya rica i plena, cal donar algunes explicacions. L’11 de setembre del llunyà 2025, quan la música encara la componien humans i no robots, sis bandes catalanes de metall extrem es van reunir sota el sostre de la Sala Paral·lel 62 en el marc d’un esdeveniment amb un nom que s’escau perfectament a la data: Catalunya Triomfant.

Els concerts formats íntegrament per bandes catalanoparlants no són cap novetat (el festival anual Balmetal i el recent bolo a Lleida, del qual tenim una crònica, en són una prova). Però aquest destacava pel nombre i la prominència dels noms, així com pel seu simbolisme solemne. La descripció més precisa del cartell seria: alguns dels grups en actiu més coneguts del metall extrem amb discografies íntegrament en català. Això no és pas tota la primera divisió (projectes com Santacreu i Amargor tenen un nombre de fans comparable), però el cartell va resultar molt sòlid.

En general, el 2025 ha estat, si no un punt d’inflexió, sí molt profitós. L’èxit del llibre “Història i poder del mètal català”, els autors del qual ja fa mig any que fan una autèntica gira rock pel país (aquí la ressenya del llibre i aquí l’entrevista amb els seus autors), ha mostrat clarament que la demanda de metall en català és molt més gran del que es podria suposar.

L’enorme entusiasme al voltant de Catalunya Triomfant ha confirmat aquesta hipòtesi. Qui sap, potser això farà reflexionar alguns músics. A més, el català, com a llengua sense estat ni exèrcit que existeix només gràcies a la voluntat de qui la parla, porta una forta càrrega de resistència i contracultura, ideal per al metall.

Com de costum, l’aventura va començar a l’estació de tren de Reus. En pujar al vagó, de seguida vaig veure uns quants viatgers de negre que, evidentment, no anaven pas a la platja d’Altafulla. Va quedar clar que tot això de Catalunya Triomfant havia arribat molt lluny. A Barcelona em va rebre la pluja, així que vaig arribar a l’alberg una mica mullat. Aviat va sortir el sol i, malgrat la xafogor, es podia passejar pel barri tranquil·lament. Hi havia metal·lers per tot arreu: a l’alberg, als bars del Paral·lel i rondant pels carrers. Catalunya Triomfant ha donat a la Diada d’enguany un aire inesperat: semblava com si els mals esperits de tots els racons del país haguessin arribat per fer un aquelarre.

Finalment, ens vam trobar amb en César i ens vam encaminar cap a un local a prop de la sala per destensar-nos abans de l’esdeveniment històric. En César em va revelar alguns plans grandiosos sobre El Rock-Òdrom (bé, ja ho veurem). Mentrestant, a l’entrada del Paral·lel 62 s’hi havia format una cua força llarga. Quan vam entrar, Assot començaven la seva actuació.

Assot toquen un death metal sòlid amb tocs de l’escola sueca i lletres sobre el folklore català. Aquesta és una banda realment mítica. Concretament, un dels mites diu que hi va haver un temps en què Assot llançava nous àlbums. Malauradament, en aquella llunyana edat d’or, la meva idea de Catalunya es limitava a quatre dades de la Viquipèdia. L’actuació del grup va acabar amb un comiat contundent: “Molt bona nit i puta Espanya!”

A l’intermedi, sortint al vestíbul amb estands de marxandatge i després al carrer, era impossible no topar-se amb algú conegut: el trio de Mètal Català, la gent de CastellHell, un munt de músics de Barcelona i de molt més enllà – sembla que ningú no es va quedar a casa aquell vespre. Les oportunitats per socialitzar eren amplíssimes. Al mateix temps, calia afanyar-se a tornar a dins, perquè els organitzadors van aconseguir reduir al mínim les pauses entre grups.

Els segons a pujar a l’escenari van ser Siroll!. Abans no era gaire seguidor del grup, tot i haver escoltat a consciència tota la discografia: massa hardcore punk per al death metal, i massa death metal per al hardcore punk. No obstant això, en directe tot plegat sonava i es veia molt harmoniós. Fidels al seu gènere, Siroll! van resultar la banda més política del concert: en les seves lletres no fan servir les al·legories de bruixots i vampirs i van directament AL GRA.

Després va ser el torn de Bocc. Aquest grup el solc escoltar de camí cap al Mercadona, i era inusual sentir-lo en un lloc tan estrany com una sala de concerts. Bocc és d’aquells casos rars en què, en directe, la banda sona exactament com al disc: un death/doom/sludge lent, dens i cru. O més aviat al revés: els seus treballs d’estudi recorden gravacions en directe. Com amb Assot, a les lletres hi ha molta diableria del folklore català, però aquí s’hi afegeix un so realment fosc.

El testimoni del doom el va agafar el duet Udol. Ara bé, aquí hi havia menys foscor i més psicodèlia stoner. A més, va ser l’única banda de la nit amb veus exclusivament netes. Udol sona fresc i la presència és igual d’interessant: dos homes, un bateria cantant. En dotze anys, no només han actuat a Ucraïna, sinó també han enregistrat deu cançons de metall, que potser no són gaires, però tots són molt bones: només “Ombres” l’he escoltada unes cent vegades, segons les estadístiques de Last.fm. Aquella nit, Udol van tocar quatre temes de l’àlbum “El regne” més “Execució” de “153 lliures i 17 salaris”, és a dir, exactament la meitat del seu repertori metàl·lic.

La gent no parava d’arribar. Devia ser que molts venien després de la feina, tot i que la Diada és festiu oficial. Què hi farem: capitalisme! Segur que Siroll tenen un parell de cançons sobre això. No hi cabia ni una agulla al carrer; a la sala, encara menys. Els organitzadors van publicar a una història que l’assistència va arribar a 1.200 persones. D’una banda, l’interès per un esdeveniment així és un bon senyal. Però, de l’altra, aquests últims anys m’he acostumat a petits concerts de bandes locals, i estar entre tanta gent era inusual. Els fans de festivals com Wacken i Hellfest potser no entendran què coi estic dient.

Va arribar l’hora dels autèntics gegants del metall català: Vidres a la Sang. Des de la primera cançó, “Màrtirs”, va quedar clar que en directe el grup sona diferent que a les gravacions. Fins i tot els temes del seu darrer àlbum, molt sofisticat i reflexiu, a mi em van semblar un death metal pur i dur. No entenc res de l’ofici del so, però suposaria que als treballs d’estudi molts detalls característics se situen a les freqüències mitjanes i que, a volums molt alts, es perceben més baixos. En bandes més o menys progressives, la diferència es nota sovint. Sigui com sigui, els directes donen una altra mirada sobre la música coneguda. Vidres a la Sang van animar notablement el públic, que corejava les parts de veu neta (especialment “els vents, per fi, bufen a favor”).

Després d’unes hores dempeus, les cames em bullien. La cervesa que havia begut també es feia notar. Però calia espavilar-me i gaudir plenament de la màgia d’aquella nit: de postres, hi havia Ósserp, un dels grups que tenia més ganes de veure.

Com Udol, Ósserp va tocar amb una formació poc habitual: dos guitarristes però sense baix. La formació hauria estat encara més estranya (normalment el grup actua amb dos vocalistes), però en aquest concert no hi era en Xavi.

Seguint l’exemple de Vidres, Ósserp van obrir el set amb la primera cançó del darrer àlbum (en aquest cas, “Cavalcant l’ossa menor”). La seva música és impecable: la foscor i la cruesa folklòriques de Bocc s’hi combinen amb una entrega veloç i ferotge, a cavall del death metal i del grindcore. Malgrat el growl, que fa que les lletres siguin poc intel·ligibles sense consultar recursos especialitzats, un noi al meu costat cantava amb tant entusiasme que semblava que aquesta fos la banda de la seva vida. Qui sap, potser ho és.

El concert es va cloure molt bruscament: els músics simplement van acabar l’última cançó i van marxar sense fer cap bis. Abans de l’esdeveniment em preguntava si els organitzadors pensarien en alguna cosa especial amb motiu de la Diada, com una versió d'”Els segadors” amb tot el públic cantant. L’any passat, quan Nemaind van fer cagar el tió al concert de Nadal, va ser realment memorable (aquí la crònica d’aquell concert). Tant de bo que el final obert del Catalunya Triomfant sigui un senyal que l’any vinent hi hagi una continuació.

Després del concert, finalment em va passar allò que havia de passar algun dia: vaig conèixer en persona el meu grup català preferit! Urgila eren al complet, que és tan nombrós com Udol. De l’alegria, vaig oblidar tots els mots catalans excepte “déu meu”. Aviat, la Dami i en Xavi publicaran el tercer àlbum (aquí la nostra entrevista pel seu segon disc, Alta Tensió), i encara abans, el 19 de setembre, portaran la paraula catalana a les regions àrtiques amb un bolo a Islàndia. Crec que encara tindrem ocasió de parlar d’aquest grup tan menyspreat amb més detall.

Així va acabar la Diada històrica, però una nova temporada del metall català tot just comença. Ens esperen nous discos i nous esdeveniments – des de grans festivals com CastellHell fins a exotismes de quatre gats. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se. Molt bé, molt bé.

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram, Whatsapp, Tiktok, Instagram i BlueSky