Llibre Història i poder del mètal català d’Eduard Cremades, Dani Farrús i Dani Morell | Sortida: Maig 2025 | Editorial: Enderrock Llibres
Una Ressenya d’Oleh Dovhal
Allò de què tant s’havia parlat i escrit, finalment ha passat. L’obra fonamental d’Eduard Cremades, Dani Farrús i Dani Morell havia generat tanta agitació molt abans del seu llançament que, vulgui o no vulgui, s’esperava algun miracle. Anuncis, presentacions, republicacions, comentaris, històries encantades dels primers afortunats que van aconseguir la seva còpia – i ara, per fi, tothom es pot abeurar d’aquesta font de saviesa metàl·lica (fins que s’exhaureixi la tirada, és clar). Així doncs, abeurem-nos-en també nosaltres, havent hagut de fer servir els serveis de Correus (la primera llibreria on vaig trobar “Història i poder del mètal català” disponible, era a Galícia).
El llibre és força gruixut (608 pàgines!) i té una coberta tova, així que s’ha de llegir amb molta cura. La maquetació és molt bona: la font serif és agradable a la vista (sembla que és Literata) i els noms dels grups estan en negreta.
A la coberta hi veiem un cabró (o més aviat un BOCC) amb armilla de pegats i faixa, que assaja una sardana infernal dins d’un pentagrama. El títol i els noms dels autors estan impresos en lletra gòtica – en resum, el disseny és molt metàl·lic i català.
El títol “Història i poder del mètal català” és digne de discussió per si mateix. I no es tracta pas només d’això de “mètal”, sinó també de “català”, que en la llengua de Fabra pot tenir un sentit tant cultural com geogràfic. Puc suposar que per als catalans nadius, tots els grups amb empadronament a Catalunya desperten un interès especial, tal com jo involuntàriament presto atenció a qualsevol grup d’Ucraïna, independentment de la llengua en què canti. Però si algú volgués conèixer el metall català, el que necessitaria no serien pas alguns grups barcelonins amb una tracklist en anglès. Crec que allò que Manuel de Pedrolo va dir sobre la literatura, és cert també sobre la música: “no importa ni qui ni on es fa, només es defineix segons la llengua”, i en “Història i poder del mètal català” “mètal català” significa exactament el que hauria de significar: “metall en català”, tot i que hi trobarem molts mots anglesos i castellans.
Al principi trobem un pròleg de Maria Nicolau, l’heroïna del primer episodi de Forquilla de Metall – molt literari, amb dracs i coses per l’estil. Tot seguit, una introducció dels autors, on expliquen la seva trajectòria des de la seva coneixença i l’aparició del projecte Mètal Català fins a la sortida d'”Història i poder del mètal català”.
Havent acabat amb la introducció tradicional (que normalment deixo per al final), ens endinsem en la part principal de l’obra. Aquesta ocupa aproximadament la meitat del volum total i consisteix en un recull de sis assaigs que examinen diferents aspectes del metall català: l’històric, l’organitzatiu (estudis, festivals, mitjans temàtics, sales, botigues), el filològic (literatura catalana en el metall, referències, versions, actitud dels músics davant la qüestió de la llengua), el folklòric (cultura catalana, mitologia i religió en el metall), el feminista (dones músiques i els estereotips associats) i el polític.
El capítol que més em cridava l’atenció era el primer, dedicat a la història. En general, tot ha resultat més o menys com m’ho imaginava: el metall extrem va florir força tard, i fins a principis dels 90 ens trobem amb formes tradicionals i una mica obsoletes (una situació semblant a la de la Unió Soviètica, on el metall no es va desenvolupar gradualment, sinó va irrompre de cop, donant lloc a una allau d’imitadors d’Iron Maiden, Judas Priest i altres clàssics).
Pel que fa al punt de partida del metall català, els autors deixen la lògica temporal a criteri del lector. A la introducció llegim: “L’any 2025 […] el mètal cantat en català compleix quatre dècades”. Però la maqueta “Gossos de carrer” dels Tro, enregistrada el 1985, va ser completament instrumental. La primera cançó en català, “Les orgies del saló” de Reina Negra, es va enregistrar en directe el 1982, però no es va publicar fins al recopilatori de 2021. La situació és força ambigua, però escollir l’any 1985 com a inici d’una nova era em sembla poc fonamentat.
Com es podria esperar, el més interessant dels 80 és “Els senyors de les pedres”. Però als 90, el metal·ler llepafils ja en té molt per triar. Sembla que la millor pàgina de la història del metall català s’està escrivint ara mateix davant dels nostres ulls, així que no perdeu l’oportunitat de gaudir d’aquest fenomen únic.
En el capítol sobre l’ecosistema del metall català, el que més em va impactar va ser la part sobre els Centres Socials Okupats (pàgina 171). En vaig veure un a Reus, però no pensava que fos un fenomen tan estès. A l’Europa de l’Est, on l’Estat com a aparell de coerció compleix les seves funcions cada cop amb més zel (i encara més amb l’excusa de la guerra), crec que una història així acabaria ràpidament i tristament. Si jo fes un documental sobre el metall català per a estrangers, faria un èmfasi especial en això de CSO, cosa realment rara.
El capítol interessantíssim sobre mitologia va resultar molt curt i, suposo, podria haver estat inclòs en el capítol anterior.
El capítol dedicat a les dones és no només interessant, sinó també socialment rellevant. Quan jo era un metal·ler novell d’un racó força conservador i internet a casa era un luxe inassequible, em va espatarrar la notícia que una de les meves bandes preferides, Bolt Thrower, tingués una dona a la formació. Avui en dia, amb l’abundància d’informació i concerts, una dona amb un instrument “masculí” no hauria de sorprendre ningú: si les dones escolten el metall, per què no l’haurien de tocar?
A l’escena catalana no només hi ha grups íntegrament femenins, sinó també projectes d’una sola dona. Un d’aquests últims, Autozoofilia Antropofagolagnica, n’hem fet ressò recentment a El Rock-Òdrom amb una ressenya del treball. I tot i que no ha entrat al llibre, havent aparegut força recentment, no us penedireu de llegir l’entrevista amb la Samael a la pàgina 276.
En general, a jutjar pels episodis dramàtics que es relaten, el tema continua sent rellevant i hi ha gent que, tot i tenir gustos musicals progressistes, encara viu encallada en l’època de Víctor Català.
Com és sabut, gèneres tan minimalistes i alhora agressius com el black metal i el hardcore punk representen un entorn convenient per expressar les idees més radicals. Tanmateix, del capítol “La reivindicació política i el mètal en català” n’aprenem que les ideologies d’extrema dreta pràcticament no estan representades en el metall catalanoparlant, tot i que alguns artistes actuen “al límit”. En el sentit polític, les pàgines 305–306 són especialment punyents.
A Ucraïna (igual que a Rússia i Belarús) el NSBM s’ha convertit en una part important del black metal nacional, i estic acostumat a escoltar aquesta música sense fer cas de les lletres. Encara més es podria esperar aquest fenomen a Catalunya, tenint en compte les contradiccions existents amb la llengua, la migració i l’estatus polític del país. Però els catalans tendeixen a buscar respostes en doctrines més raonables, la qual cosa és una bona notícia.
Tot seguit ve un plec de fotos en color de diversos grups, algunes força antigues (Reina Negra, Tro, Karn d’Olla, Pulmons Negres i altres).
La següent secció ocupa aproximadament un terç del llibre: una llista de grups amb discografies, biografies breus i motius pels quals hi figuren. Cal destacar que els autors van intentar cobrir al màxim el tema indicat a la coberta, sense deixar ni una sola engruna del metall preciós català. Per això, per aparèixer al llibre, n’hi havia prou amb una sola peça en català, fins i tot si es tracta d’una versió (com en el cas de Höly Ghözt) o d’un instrumental amb títol en català (Xerión, October). Una part considerable de la llista està formada per grups com aquests amb un o dos temes en català.
A dir veritat, des que m’interesso pel metall català, trobo estranya tota aquesta admiració com “hòstia, el disc conté un tema en català!”, perquè, en cert sentit, una cançó en català i nou en anglès o castellà és com un pas endavant i nou enrere. Ara bé, és clar, tot depèn de l’objectiu de l’obra, i en aquest cas, l’objecte d’estudi va ser tot el metall en català, i no només “els grups més catalans”.
Sigui com sigui, per a mi personalment, aquest és el punt més feble del llibre. Si només s’hi haguessin inclòs grups amb almenys la meitat de la discografia en català, l’obra seria significativament més curta. En la seva forma actual, obtenim una descripció molt detallada de l’escena catalana, però alhora l’abundància d’aquests grups desdibuixa la imatge general.
Pel mateix motiu, els autors no van ser tan conservadors en la definició del metall com Metal Archives (i sort n’hi ha!), així que aquí trobem emo, screamo, metalcore, mathcore, nu metal, rap metal, funk metal, grunge, crust punk, D-beat, noise, synthwave i fins i tot rock d’autor (Eric Fuentes).
També hi ha una mica de confusió amb els noms dels gèneres. De vegades s’indiquen els “gèneres d’autor” inventats pels mateixos músics (“American-metal”, “psychedelic-Mediterranian-doom-
metal”, “mètal galaic extrem”, “DeathCoreGoreGrindSlamMetal”, “grind-metal pagès”, “porkthrashmetal”, “rock gamberro”, “instrumental-noir-metal”, “blackanrol”, “cyberblack”, “veritable negre metall mort”), altres vegades, definicions molt vagues (“mètal”, “mètal clàssic”, “rock / mètal”, “rock-metal”, “metal-rock”, “tecno-metal”, “techno-metal”), i en alguns casos, interpretacions força agosarades (per exemple, Nemaind apareix a la llista com a “doom-death” i Els Focs Negres, com a “heavy-metal”).
El llibre acaba amb un índex de bandes i artistes (inclosos els que no tenen res a veure amb el metall català, però són esmentats al llibre) i una llista d’agraïments.
“Història i poder del mètal català” registra l’estat del metall català a finals del 2024 (així que la història de l’any passat amb el metall català al Parlament va trobar el seu reflex a la pàgina 56), i ara ja veiem tota una constel·lació de nous grups catalans, per no parlar dels discos que no han arribat a temps per entrar a l’obra. Però crec que ningú s’oposarà que la primera edició quedi desfasada al més aviat possible, i, sobretot, els mateixos autors.
Tot i el llenguatge planer, la densitat del contingut és molt alta, i això és exactament el que falta a molts llibres sobre art. Encara més que s’hi tracta de temes tan candents com la llengua i la política, i això és un terreny fèrtil per llargues moralitzacions. Però els autors no han caigut en aquesta temptació: noms i fets ens plouen sense additius com d’una cornucòpia.
Una part important del text està formada per discursos directes dels seus protagonistes, però en la quantitat mínima necessària per il·luminar la qüestió, cosa que dona vida al llibre sense convertir-lo en un recull d’entrevistes.
En general, el llibre deixa una sensació de completitud i equilibri. En particular, és important que els grups poc coneguts rebessin la mateixa atenció que les llegendes, i això dona una idea molt vívida de l’escena. Seria molt avorrit llegir 50 pàgines sobre Sangtraït i un parell de línies sobre coses exòtiques de Bandcamp, tot i que hauria facilitat la tasca dels autors. Sortosament, n’Eduard i els Danis van anar fins al fons, i segur que el lector farà molts descobriments interessants. Això és encara més just atès que moltes bandes catalanes ofereixen material original i de qualitat que es diferencia del dels grans noms internacionals només per poca promoció. Segurament reconeixereu molts coneguts entre les pàgines (per cert, El Rock-Òdrom hi apareix dues vegades), i si algun dia us ha visitat la musa catalana, hi trobareu fins i tot vosaltres mateixos.
Pel que fa a tot això de “mètal/metal/metall”, ja se n’ha dit molt, tant al llibre (pàgina 212) com a l’entrevista a El Rock-Òdrom. Tanmateix, permeteu-me expressar algunes reflexions, perquè el tema és interessantíssima (com també ho és, per cert, el maleït guionet en noms de gènere com “el heavy-metal”).
Per molt que no m’agradi la forma “mètal”, l’article del Termcat sobre la incorporació de manlleus m’ha semblat força coherent (en particular, el punt “Abast gràfic de l’adaptació”), tot i que això porta a algunes curiositats com la coexistència dels termes “mètal” i “doom-metal” per evitar disbarats com “dum-mètal”.
Pel que fa a “heavy-metal”, la cosa és més curiosa. En les llengües amb alfabet llatí, mai he vist aquesta forma amb guionet (tot i que ho fem en ciríl·lic), així que vaig experimentar una mica d’ANGOIXA i AMARGOR mentre llegia. El Termcat indica com a font “Vocabulari de la música” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest vocabulari està disponible al web de l’Acadèmia, i allà hi trobem l’entrada “heavy metal” sense cap guionet.
Recorrem als recursos de l’Institut d’Estudis Catalans, que, complint la seva funció prescriptiva de la llengua, sense massa explicacions clava decididament un guionet a la tapa del taüt del “heavy metal”. Així, “Ortografia catalana” diu que el guionet s’escriu “en compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen […] s’escriuen amb els elements separats”, i tot seguit es donen exemples com rhythm-and-blues i rock-and-roll.
Per a nosaltres, amants del “heavy metal”, ens deixa una petita esperança la nota següent: “certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic”. Això de “llengües romàniques” no sembla gaire categòric, i la majoria dels gèneres musicals són precisament sintagmes descriptius (“metall pesant”, “metall negre”, “metall de la mort”, “metall del destí”). Però aquesta pista és feble i sembla que els autors tenen tota la raó.
A la pàgina 59, es menciona una tècnica de bateria que els autors anomenen “els blasts beats”. Segons l’IEC, hauria de ser “el blast-beat” o “els blast-beats”. També un bon tema de reflexió, oi?
“Nosaltres no canviarem la manera d’anomenar les coses”, diuen els autors modestament. Però es tracta d’un estudi molt original, una “bíblia del metall català”, que sens dubte serà citat. Estaria bé si alguns filòlegs professionals ens donessin la seva opinió sobre la terminologia metàl·lica (crec que confirmarien l’ortografia d'”Història i poder del mètal català”, però seria interessant veure una anàlisi d’alguns casos fronterers).
En conclusió, és difícil dir alguna cosa no trivial que no sembli un altre brindis durant un llarg banquet. Gràcies als autors, gràcies a tots els músics esmentats i no esmentats al llibre. Quan es tracta d’una llengua sense exèrcit, marina i un clima d’inversió atractiu, tots els vostres esforços adquireixen un valor afegit i una màgia especial. El metall català és viu, la literatura catalana és viva, i això és només l’inici d’un llarg camí. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris