URGILA Temps | Sortida: 15 Maig 2026 | Autoedició
Sembla que a Catalunya s’ha establert una bona tradició: cada any parell, al mes de maig, el duo vallenc Urgila publica un nou LP. El tercer disc, “Temps”, continua seguint la seva guia d’estil: sempre en groc i negre, conceptual, amb intro, outro i un munt de col·laboracions.
Però tota evolució implica no només continuïtat, sinó també ruptura, i els canvis salten a la vista ja només mirant la portada. En lloc de l’antic logotip, que consistia en la inscripció URGILA sobre argila, ha aparegut un logotip rock ben treballat, que conserva la grafia familiar i les esquerdes. Les portades cridaneres i barroeres d’abans -“Alta tensió” era tot un malson- han deixat pas al minimalisme. Però els canvis principals es troben en el contingut musical, i aquí toca dir-ne quatre coses sobre els dos àlbums anteriors.
El primer disc, “Animals perillosos”, era rock progressiu, prou canyer perquè als concerts, abans d'”Accepto”, hi toquessin fragments de Slayer i Sepultura, però no prou pesant per ser considerat metall del tot. Aquell àlbum esplèndid no era ni depressiu, com és habitual en el metall extrem, ni alegre a la manera dels gèneres més tradicionals. Més aviat, era sarcàstic, i és estrany que un disc amb un caràcter tan singular no rebés l’atenció que mereixia.
Dos anys més tard, va sortir l’extremament experimental “Alta tensió”, on es podia sentir de tot: des d’acústica (“Nits”) i rock alternatiu (“Poc se’n parla”) fins a thrash metal (“Foc”). L’estructura del disc també trencava totes les regles imaginables: després de l’intro venia una peça instrumental (“Alta tensió”), i tot seguit l’èpica “Llamps i trons”, que als concerts reserven per al final. Per cert, amb motiu de la sortida d’aquell disc, la Dami i en Xavi van visitar per primera vegada El Rock-Òdrom en el programa nº 243 de juny del 24.
A partir del bolo a Islàndia el setembre del 2025, Urgila van començar a tocar en directe temes del tercer disc: de les set cançons metàl·liques de l’àlbum, si no m’equivoco, les van tocar totes excepte “Jutges de la saviesa” (tenim una crònica del seu concert del març al Ceferino). Al novembre, el grup va presentar el nou logotip; al desembre, el títol de l’àlbum; al febrer i a l’abril, dos videoclips de senzills; i al maig, la portada. En total, Urgila van posar a prova la paciència dels seus fans durant gairebé vuit mesos.
Amb el precedent d'”Alta tensió”, de “Temps” se’n podia esperar qualsevol cosa, de la rumba al hip-hop, però aquí Urgila han agafat les seves millors troballes -el verí d'”Animals perillosos”, la foscor d'”Ombres” i “Llença’l”, la velocitat de “Viatge” i “Accepto”-, han endurit el so i han entregat un àlbum metàl·lic monolític, el més extrem fins ara de la seva discografia.
Tot i això, els nombrosos anuncis del disc feien més èmfasi en el seu caràcter conceptual que no pas en el so. “Un àlbum on repassen les diferents etapes de la vida, des que naixem fins que morim”, diu el setmanari El Vallenc, que segueix de prop l’activitat del grup. És aquí que se’ns revela el sentit de la portada amb dues mans: la d’un infant i la d’un esquelet. Ja sentiu l’olor de les òperes rock dels setanta? Tanmateix, a “Temps” no hi ha res d’això: ni cap trama ben definida, ni cap protagonista concret com Arthur, Tommy o Pink. Algunes cançons (“Lluny”, “Jutges de la saviesa”, “Ahir, avui, demà”, “Quan ningú ens recordi”) sí que es poden relacionar amb una etapa concreta de la vida, però en general són reflexions sobre la brevetat de la vida, la identitat, la pressió social i tot allò que la humanitat pensa des de fa mil·lennis. “Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre.”
Una altra cosa que els anuncis destacaven era el munt de col·laboracions. Pel que sembla, per a Urgila és una tradició important, que es repeteix d’àlbum en àlbum. Però què us ve al cap quan veieu un “feat.” al títol? Probablement, una veu convidada, un solo de guitarra o un violí inesperat; en resum, alguna cosa que dona més color al tema. A “Temps”, en canvi, la majoria de les col·laboracions tenen un caràcter simbòlic: quatre col·laboracions queden enterrades a l’intro i a l’outro, una altra és una intervenció parlada després de la cançó “Temps”, i només a “Jutges de la saviesa” Urgila deixen entrar de debò un convidat en la seva obra.
A la tracklist hi trobem nou composicions. Com a consumidor i amant de la canya sense parar, vaig fer fora de la playlist l’intro i l’outro -en aquest cas, “Naixement” i “Sala de vetlla”. Les set cançons restants passen com una allau, sense balades, instrumentals ni altres “filler tracks”. A més, en favor de la metal·litat, a “Temps” desapareix la divisió típica d’Urgila entre temes de guitarra i de baix. També es nota que, amb cada àlbum, en Xavi fa servir cada cop més el vocal extrem, i aquí cal destacar “Ahir, avui, demà”, “Primavera” i “Quan ningú ens recordi”.
Totes les cançons, excepte la gairebé blackmetal·lera “Ahir, avui, demà”, estan tocades a un tempo moderat, cap als 80-90 BPM, però la bateria furiosa (com a “Temps”, “Sota l’espasa” i a la part central de “Primavera”), el tremolo i l’estructura poc habitual de les cançons donen una sensació de molta velocitat. Parlant de l’estructura: quatre de les set cançons (“Jutges de la saviesa”, “Primavera”, “Sota l’espasa”, “Quan ningú ens recordi”) consten de dues meitats contrastades, la primera amb veus i la segona purament instrumental; del repertori anterior, només em ve al cap “Llamps i trons” amb una composició així.
“Recomanem que aquest disc s’escolti sense presses i seguint l’ordre de les cançons proposades”, – diuen la Dami i en Xavi. Jo ho he fet just al revés: sempre en aleatori i sobre la marxa, i el disc ha passat la prova amb nota. Ara bé, imaginem que escoltem “Temps” de la manera recomanada.
L’àlbum comença amb “Naixement” -“la cançó més diferent i arriscada”, segons els músics-, on sentim un crit molest d’un nadó, melodies de bressol i un acompanyament major en acústic (ai, aquests intros). Tot plegat no té res a veure amb el material principal del disc, així que passem directament a la part metàl·lica.
La primera cançó és “Lluny”, i ja des del principi hi salta a la vista l’enfocament no lineal d’Urgila, que ens acompanyarà durant gairebé tot l’àlbum: els temes no tornen al seu punt de partida, sinó que passen per diverses transformacions successives. En el cas de “Lluny”, la primera estrofa és molt interessant, i no m’hauria fet res retrobar-la més endavant, però ben aviat el corrent ens allunya de la riba i ens arrossega cap al remolí del metall progressiu.
“Jutges de la saviesa” és el tema més psicodèlic del disc, amb un aire de “See Emily Play”, com si Syd Barrett toqués metall. Aquí es nota la mà d’un dels col·laboradors, Mau Boada, que amb el seu projecte Esperit! experimenta amb tota mena de psicodèlia retro, del folk al funk.
“Primavera” va ser el primer senzill. El vídeo és una mica caòtic, fet d’un munt de fragments del viatge a Islàndia. Diguem-ho clar, amb vídeos així no rebentaràs Youtube, però musicalment la cançó és força fosca i enèrgica, a la millor tradició d’Urgila, i no és casualitat que la presentació de “Temps” comencés amb ella.
“Ahir, avui, demà” és el tema més extrem, amb un trèmolo que fa pensar en black metal o en death metal grec (potser s’hi deixa sentir l’experiència d’en Xavi a Reversion). Perquè no ens oblidem de cap manera que l’àlbum es diu “Temps” i que parla del temps, hi han afegit sons de rellotge (Pink Floyd, un altre cop!).
“Temps” va ser el segon senzill, i també el segon videoclip rodat en espais de Valls: després de “Poc se’n parla”, que tenia lloc a la Capella del Roser, Urgila es van traslladar a La Circoteca. Com a nou experiment, la Dami toca el cowbell.
“Sota l’espasa” és el meu tema preferit, i el compararia amb “Viatge”: també és una peça brutal, ràpida, d’aquelles que se’t queden al cap per molt de temps, i tampoc no s’entén gaire què explica la lletra.
“Quan ningú ens recordi”, l’última cançó abans de l’outro, fa de mirall de la primera, “Lluny”: està tocada al mateix tempo i amb el mateix aire neguitós, però parla de l’etapa oposada de la vida.
El disc acaba amb “Sala de vetlla” -“un repte important, però estem molt satisfets amb el resultat”-, una peça amb guitarra barroca i reflexions sobre la idea que una persona continua viva mentre algú la recorda. Malauradament, per a temes així em falta paciència.
Finalment, acostem-nos al gran misteri d’Urgila: com hem d’anomenar el gènere que toquen? A les publicacions i als cartells se sol copiar el mateix monstre verbal, “rock metal” (qui parla així a la vida real?), mentre que la banda, darrerament, es limita al terme “mètal”.
Crec que hi ha diverses maneres de definir el gènere d’Urgila. El més senzill seria dir-ne “heavy metal”. Formalment, és difícil discutir-ho, perquè el terme és prou ampli i de vegades serveix per designar el metall en general. Si també hi volem encabir els experiments no metàl·lics (sobretot els d'”Alta tensió”), podem fer servir una etiqueta encara més ampla i parlar de “heavy metal / hard rock” (els escèptics que no hi vegin metall ni tan sols a “Temps” es poden quedar amb “hard rock”).
Però em sembla que posar aquestes etiquetes als cartells pot crear una imatge equivocada d’Urgila: sovint “heavy metal” s’associa només amb el metall tradicional de falsets, cuir i malles, mentre que “hard rock” (o simplement “rock”) pot fer pensar en iaios rockers amb armilles texans, enyorant la joventut perduda i la “germanor del rock”.
Es pot jugar amb termes com “alternative”, “avant-garde” o “experimental”, però, per a mi, el millor és “progressive metal”. Sona seriós, no fa olor de naftalina i és gairebé impossible de rebatre. A veure qui demostra que la música d’Urgila no és ni metall ni progressiva!
La cosa es complica perquè la seva música no és fàcil de comparar amb res: hi ha massa coses barrejades. A mi, els primers que em venen al cap són els japonesos Ningen Isu: metall progressiu irònic, veu neta i, sobretot, uns pantalons semblants.
Si la Dami hi afegís uns quants blastbeats, això en facilitaria la classificació (i l’entrada a Metal Archives, he-he), però fins i tot ara és un metall modern amb cara i ulls, sense caure en el mainstream. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris